La llum veig i, no es pas meva.
vull agafar-la i no puc.
vaig darrera con si fos, d'una doncella
ella, em vol però, s'em fuj.
És gran la seva estima
no vol, veurem patir.
vol, que arrivi, i m'anima
al lloc, a on, no la calgui seguir.
És allí, a on, tot s'acaba
per tornar a néixer de nou
doncs la llum, a tu s'entrega
per fer, el bé a tothom.
Ets tu la llum, la vida meva
i t'estimo com bressol
que acull a l'infant tendre
i li dona la pau i la son
per a que tot s'ho pugui creure
per a que a tothom pugui estimar
per a que rencor no guardi al veure
en aquell que li va pegar.
Ramón-Llorenç 31-08-1999 Elohim
